Torno a escriure al bloc perquè M. (una amiga estudiant de dret) ha encès la flama que m’ha fet rumiar mentre conduïa cap a casa.

Explicava que coneixia diverses fisioterapeutes que al finalitzar la carrera o bé la fisioteràpia no és el que es pensaven o bé trobaven tant difícil trobar feina que havien decidit estudiar una altre carrera perquè hi ha molta competència.

Competència és la paraula que m’ha fet retrocedir 8 anys en el passat quan era estudiant de fisioteràpia i tenia un professor d’aquells que et miren per sobre l’espatlla.

Un professor que et feia sentir un incompetent i arribava a fer-te sentir malament.

Aquell professor guapot que si et feia mal al coll en una de les seves classes pràctiques si li demanaves t’agafava, et feia estirar en una camilla i amb una manipulació (és a més de fisio, osteòpata) et deixava nou. I es clar, tots dèiem: ohhhhhhhhhhhh, guauuuu!

El mateix professor que em  prou malament em sentia quan vaig anar a revisar el meu examen i em vaig adonar que al ser tipus test m’havia saltat una casella i la meitat era inservible. Li vaig reconèixer i ell es va esforçar per fer-me sentir pitjor. Evidentment, vulnerable vaig sortir plorant.

Dos anys més tard, a punt d’acabar la carrera i sortir al mercat me’n vaig adonar que aviat amb aquella persona no digne seriem competidors, tots dos seriem fisioterapeutes titulats i m’esforçaria al màxim en demostrar que jo valia més que ell i que qualsevol altre fisio (que guanyi el millor!-vaig pensar aleshores).

Però aviat el pensament de la competició va quedar en res, no tinc aquest esperit de lluita. Des del principi he preferit derivar a enganyar. Quan tenia a la consulta una estudiant de fisioteràpia em desvivia per deixar-li els meus apunts  (tot i que a vegades no tornaven els seguia deixant), per respondre els seus dubtes, per crear un debat on em fes dubtar…

Des que vaig acabar la carrera treballo del que m’agrada, però la major part del temps treballo sola i sento enveja dels que tenen un company al costat a qui consultar dubtes, a qui preguntar si ho faria d’una forma diferent, amb qui col·laborar per ser millor.

Crec,des de la meva ignorància, que qui es pensa que ho sap tot es tanca les portes del coneixement.

La sort, és que aquesta història té un final (final amb punt i seguit) feliç.

Finalment, vaig trobar els meus ‘ companys’ a qui preguntar, a qui consultar, que em fan dubtar, que em fan estimar més la meva professió. Companys que et donen una mà sense demanar res a canvi.  Potser si són companys virtuals. Per això encara té més mèrit. Un grup de fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, metges… moguts per la passió per la seva professió que escriuen en blocs, es mouen per twitter, creen debats a Linkedin, creen pàgines per compartir informació, organitzen jornades…

Persones que prefereixen donar-se la mà per créixer junts que trepitjar-te perquè tu no creixis. (Sí! existeixen!).

Conclouré l’entrada dient que segons el meu parer, competir és sa en fisioteràpia si és amb tu mateix, si la lluita la tens per ser cada dia millor. I això costa menys si et deixes donar i dones un cop de mà.

Anuncios